No, no va de banderes ni de religions... va de desventura amb 4x4.
No parlaré dels paisatges meravellosos, dels camps de lava, de les glaceres immenses, de les aigües sulfuroses, dels fangs de colors, de les aurores boreals, dels geisers, etc. Tot això està allà, està a les 1500 fotografies fetes i està gravat a la retina, però de moment està tot cobert per una ombra fosca anomenada SIXT (ara hauria de sonar un tro i un llamp al mig d'aquesta negror).
L'aventura, abans que desventura, va començar a la matinada de cap d'any, mig adormit per l'alcohol, al sofà d'en Noel i la Muntsa, quan la gent començava a retirar-se i es va sentir la veu de l'Adri: "ei, us apunteu a anar a Islàndia? he vist que hi ha bitllets que estan bé de preu de cara a l'estiu...". No cal dir que la cosa va quallar i vam acabar caient a la temptació set persones, el número perfecte per omplir un Ford Explorer edició limitada: Adri, Ricardo, Noel, Muntsa, Ari, Oscar i un servidor.
Bé, salto directament al dia sixt, sisè dia de viatge... un sis i una creu (hay alguien aquí? quién te envia?). Val a dir que tot i ser un dia gris, amb una mica de pluja i algun raig de sol va estar prou bé. Vàrem anar de Mývatn (el llac de les mosques) a l'Askja, una caldera enorme amb una altra més petita a dins que forma un gran llac, travessant camps de lava d'aspecte lunar seguint una pista tortuosa i pedregosa, grans extensions de terra erma de colors negres, ocres i vermells. De tan en tan es creuava el riu Lindaá provinent del desglaç de la immensa glacera Vatnajökull. Era el primer riu que creuàvem i hi va haver una mica de nervis. Després de passar els dos primers guals li vam perdre el respecte, però sempre pensant que els següents dies creuaríem rius més cabalosos.
L'Askja va ser impressionant, és immens. Uns quants es van banyar dins el Víti, un llac petit dins un petit cràter. L'aigua no estava massa calenta, però tenia un blau turquesa molt guapo. Per variar feia pudor a ous podrits, però em començava a agradar... Al costat mateix hi havia el gran llac de la caldera, amb les aigües transparents i unes fumaroles amenaçadores. Sortien bombolletes de sota les pedres i l'aigua era molt calenta... millor frenar la imaginació en aquests casos, però suposo que seria una mort molt ràpida...
Vam dinar al refugi al peu de la montanya i tots cap al cotxe que la tornada seria llarga... Unes 3 o 4 hores, uns 60 km de pista i 40 de carretera.
Després de fer uns quants jocs de viatge vaig posar un pupurri meu de música tranquila que va fer efecte amb un parell o tres de cançons... tots clapats menys en Ricardo que em feia de copilot. Sí, conduïa jo a la tornada. L'anada l'havia fet en Noel.
A l'arribar al primer gual ens vam mirar amb el Ricardo i... adelante! sin prisa pero sin pausa... Hi va haver algun moviment dels morts que portàvem darrera però de seguida van tornar a caure.
Mentre conduia, mirant la tranquilitat dels de darrera, vaig pensar que si ens passava algo al riu tindrien un despertar histèric... potser els hauríem de despertar abans per si un cas... però m'ho vaig treure del cap...
Evidentment, com que es tracta d'una desventura, va passar lo inevitable... el següent "adelante" no va tenir la mateixa fortuna, al mig del Lindaá el motor es va parar. MERDA! L'aigua, per l'onatge passava per sobre el motor i també esquitxava les finestres. Tothom es va despertar alhora i els meus pensaments anteriors es van materialitzar. Pànic, histèria, crits, però es reclamava serenitat. El riu s'havia calmat i només arribava a mitja porta, s'havia filtrat un dit d'aigua a l'interior, però res més. Finestres baixades, QUÈ FEM!? algú va saltar a l'aigua, després un altre, em vaig començar a treure les sabates i mitjons, uns paios ens cridaven des de fora l'aigua amb les mans al cap... era un altre cotxe que ens seguia... res a fer... el cotxe no s'engegava (i a part algú recomanava que ni ho intentéssim, però ja estava fet...). Una vegada fora el riu vam decidir treure les motxiles de dins el cotxe per canviar-nos. Havíem d'esperar una hora o dues a que vinguessin els ràngers, els guardes del parc natural a qui havíem trucat...
Van arribar quan s'estava fent fosc i ens van fer esperar mitja hora més mentre anaven a buscar una corda per estirar el cotxe. Ho van aconseguir, però el motor continuava sense donar senyals de vida.
Com que ja era tard ens van portar a un refugi que estava a 10 minuts. El plan era dormir allà i al matí que algú anés caminant a mirar si el cotxe s'havia assecat i el motor s'engegava.
A les set del matí, després d'una nit sense poder dormir per culpa del fred, vam sortir el Noel i jo cap al cotxe... una hora caminant, deu minuts eixugant els seients, les estores, etc... mimant el cotxe per fer-li la pilota. Arriba el moment, el Noel em cedeix l'honor per poder-me treure l'espina clavada... fico la clau... BOP. Ni BRROOOOM ni hòsties, el motor simplement fa BOP a cada intent... Torna a aparèixer la foscor de la tragèdia... a fora la pluja augmenta la intensitat...
L'Òscar i el Ricardo van aconseguir marxar en direcció a Mývatn, on teníem les tendes plantades, amb uns espanyols que dormien al refugi. Quedàvem cinc i els de SIXT, la companyia de lloguer de cotxes, ens havien dit que la grua no arribaria fins cap a les cinc de la tarda. Estàvem al mig del no res, a 30 km de la carretera principal i a 60 de Mývatn. Descartada la tornada a peu... Dos tenien assegurada la plaça amb la grua i tres més havien de fer auto-stop. Un dia plujós... final de temporada... poques espectatives de visites a l'Askja... i menys possibilitats que tinguéssim lloc en algun cotxe. Jo ja em començava a fer la idea de tornar a passar la nit al refugi.
Finalment vam anar a esperar la grua al cotxe tots plegats i afortunadament va aparèixer juntament amb un 4x4. Li vam preguntar si ens podria portar i va fer que sí, que cap problema. Tan l'home del 4x4 com el del camió-grua debien tenir uns 60 anys. El mecànic del poble i el camioner del poble... suposo que dos vells amics... Una parella entranyable. Dues hores ben llargues de camí amb algún problema logístic, però amb la tranquilitat de saber que dormiríem a la tenda tots plegats a la "civilització".
Arribem a Mývatn i l'home entranyable amb ulleres entelades ens dóna un paperet amb un número escrit: 480113 crec recordar. Ens va dir que això li havíem de pagar a ell i que per la resta ja ens entendríem amb SIXT... Amb cara de boniatos vam trucar a la companyia (bé, l'Adri va trucar perquè era l'speaker del grup) i ens van dir que ells no se'n feien càrrec, que ells no pagaven aquesta xifra. El vellet entranyable va tornar i al veure que estàvem parlant amb SIXT i que dubtàvem pagar-li va començar a canviar la cara. Li vam demanar que ens fes factura per poder tenir un paper per reclamar i la cara encara va canviar més... va passar d'entranyable a fill de puta matón i tot cridant que era molt tard va engegar el cotxe i vam sortir follats en direcció al seu taller. De pel·lícula de por. Vam aturar-lo i vam accedir a pagar-li els diners per estalviar-nos el 25% d'impostos i l'agonia d'aquell malson. El putu vellet gafotas ens estava atracant uns 450 euros...
Després d'un dia de reflexió al paradisíac llac Mývatn vam decidir continuar el viatge amb autobusos turístics. SIXT ens va dir que la grua i la reparació ho hauríem de pagar perquè al contracte quedava escrit explícitament que l'assegurança no cobria els danys ocasionats per l'aigua ni per la grava. Ens posava un altre cotxe per acabar el contracte, però l'havíem d'anar a buscar a Reykjavik, a dos dies d'autobús per gaudir el risc de conduir un 4x4 dos dies més. La opció bus turístic era perfecta...
Vam haver de trucar cada dia a SIXT per intentar extreure'n alguna informació, sabíem que podia ser cara la reparació, però necessitàvem una xifra, una confirmació per donar forma al final del malson. Fatal, el tiu de la companyia ens esquivava a cada trucada i no sabia res. Ens va dir que a l'últim que li havia passat una cosa semblant la reparació havia pujat a 700.000 corones, uns 6.000 euros...
A hores d'ara encara no sabem res... potser se n'han oblidat...
