els Visitants

Avui a Solius, a l'hora de dinar, tot parant la taula mentre els cotxes feien la volta de reconeixement i l'arròs estava reposant els últims minuts (no dic paella perquè els cosins vila-realencs de l'Aurora em tallarien el coll, que es veu que l'autèntica paella valenciana no porta musclos, ni escamarlans, molt menys salsitxes i és groga), des de la finestra de la cuina he vist algo verd que es movia entre les plantes: 

Hem sortit sigil·losament i no s'ha espantat gens, quan normalment al mínim moviment fugia cap al cau. M'ha deixat anar a buscar la càmera al cotxe i tornar, i ell com si res, entrant i sortint a un forat, pujant als testos, passejant per l'herba i fins i tot se m'ha apropat a mig metre dels peus (estant jo quiet amb la càmera com un dels de les rambles, potser venia a tirar-me una moneda?). 

I de cop n'ha aparegut un altre, una mica més lluny, a la seva bola, que ha caçat un llimac i ha estat entretingut una bona estona (com jo).

Al final m'he mogut massa i han marxat escales avall del jardí, cap al seu lloc habitual. Es veu que són parella i s'estan al cau que altres anys n'hi havíem vist un de sol...

M'he perdut la sortida del gran premi de Turquia i m'he trobat l'arròs a taula... Bé, paella collons! que lameumare també la fa molt bona!

Susqueda

Feia molts anys que el nivell de l'embassament de Susqueda no arribava als sobreeixidors. No se quantes vegades ho he vist, però crec que es podrien comptar amb els dits d'una mà. La darrera vegada va ser al 1996, l'any que vaig anar a viure a Barcelona.

Estava estudiant per pujar nota per la selectivitat i vivia a casa el meu germà, que m'havia acollit perquè m'anés situant a la ciutat. No recordo el moment exacte, però se que quan vaig saber que l'aigua passava per damunt la presa vaig agafar la Teisa cap a Amer per poder-ho veure. És un moment especial, no se què té, el rugit i la força de l'aigua saltant i picant al fons de la presa... mirar aigües amunt des del mig de la presa i imaginar-te que estàs nedant contra corrent, intentant salvar la vida i no caure daltabaix... o més realista, veure un tronc flotant, movent-se a poc a poc, però cada vegada més ràpid fins que passa per sota i cau avall.

Aquesta vegada em vaig haver d'esperar a divendres i confiar que encara saltaria aigua. Vaig sortir a les 3 de la feina, dinar ràpid i cap a Susqueda! Hi va haver sort, però la làmina ja era primeta i es feia fosc. De totes maneres, si hi hagués pujat dissabte no ho hauria vist.

Espero no haver d'esperar 15 anys més per tornar-ho a veure.

Ah, el meu pare em sembla que encara hi treballava al 1996...

Més fotos de Susqueda aquí. I un video.